Translate

dimecres, 23 de juliol de 2014

Responsabilitzar-se de l'educació dels fills

Imatge de Facebook
Tot sovint s'escolten pares queixar-se de si a l'escola els seus fills han après aquesta o aquella paraulota, o que la mestra no els ensenya prou ràpid o si l'entrenador de futbol del nen no ho fa prou bé. Fins i tot podem escoltar com els pares es queixen de com els seus fills no els fan cas quan els demanen que facin alguna cosa, que no es relacionen adequadament amb els seus companys de classe o que no se saben comportar en els restaurants. Acabant amb la frase de: És que ja no els i ensenyen educació a l'escola o que els nens d'avui en dia són uns mal-educats...

També molt sovint són aquests pares els que diuen que tenen ganes de què arribi el final de les vacances escolars per no tenir el fill o la filla a casa, sent això paradoxal, ja que no poden amb un o dos nens a casa però es queixen de com fan la feina els professionals que es fan càrrec de més de 25 infants a l'hora.

Imatge que corre per Facebook

Tot això o explico a arran d'un comentari que vaig escoltar l'altre dia en el museu de la Ciència de Barcelona. Dues mares anaven acompanyades de tres nens petits, d'entre 3 i 6 anys. Un d'ells va veure un tub que passava per tot el passadís i va dir a la seva mare senyalant-lo: Deuen estar fent obres!

Evidentment aquell tub no eren a causa d'unes obres al museu, sinó que formaven part de l'exposició. La reacció de la mare no es va produir. No va contestar a l'infant i va continuar amb el seu mòbil o parlant amb l'altra mare.

Durant la visita al museu ens anàvem creuant aquest grup, on les mares feien la xarradeta i els nens anaven corrent d'un lloc a l'altre del museu cridant i prement botons. De tant en tant les mares cridaven els noms dels infants "per portar-los a ordre", i els infants passaven olímpicament.

Al veure això em va fer reflexionar sobre el que havia après aquell nen durant la seva visita al museu:

- Que parlant amb un to normal la seva mare no li feia cas.

- Que si cridava la seva mare li feia cas.

- Sobre el que estava exposat al museu: Rés de rés, les mares no van explicar rés als infants sobre el que estaven veient.

- Que un museu és un lloc on es premen botons i és crida.



Museu de la Ciència de Barcelona

Amb tot això la visita al museu per part d'aquests nens sembla que va ser del tot inútil i contraproduent. No hi ha prou amb portar als infants a llocs "Pedagògics i educatius", sinó que ens hem de fer partícips d'aquesta educació i interactuar amb ells. Parlant sobre el que estan veient i contestant als seus dubtes no només estem fent que aprenguin coses noves, sinó que estem creant un vincle amb ells i els demostrem que els tenim respecte i que ens interessem per la seva vida.

Tot i que a l'escola s'ensenyen moltes coses no podem oblidar que els infants aprenen més del seu entorn familiar que de cap altre lloc, sobretot aprenen a com tractar als altres, el fet de saber estar en els llocs, hàbits diaris i respecte, i no només aprenen ells, els pares també aprenen sobre les inquietuds i caràcter dels seus fills cosa fonamental per a la convivència del dia a dia.

Així que cada cop que ens queixem de l'escola, de l'entrenador, el monitor, etc. hauríem de mirar primer si tot això 
del que ens queixem no ve ja de casa.

Us deixo una imatge molt interesant, també de Facebook, on ens expliquen de forma molt visual la manera que tenim d'aprendre:



Piràmide de William Glasser (traducció):

Com aprenem?

- El 10% o aprenem del que llegim
- El 20% del que escoltem
- El 30% del veiem
- El 50% del que veiem + escoltem
- El 70% del que discutim amb els altres
- El 80% del que fem
- El 95% del que ensenyem als altres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser vols veure....

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...