Translate

divendres, 16 de gener de 2015

Historia: enfaixament

Hi ha molt pocs documents sobre la història de la infància, de com era la vida dels petits i les cures que els donaven els seus pares.

A "The evolution of childhood" de Lloyd deMause ens donen certa visió de les cures en la infància dels nens a l'antiga Grècia i Roma, l'Edat Mitjana i segle XVI i XVII.

M'ha cridat l'atenció de les poques obres en què es parla de les cures de la salut i l'educació dels nadons i nens al llarg de la història, i les poques que hi ha parlen de cures que ara veiem pèssimes i cruels.
Crec, com a opinió personal, que en gran mesura es deu a la curta edat dels pares i la poca informació sobre salut que rebien aquests.

En el mateix text ens parlen sobre el enfaixament, un mètode utilitzat per a mantenir al infant quiet, protegit i calent.
L'última mostra que es pot veure d'aquest ús al llarg de l'història a Europa és en el quadre de Velazquez, "L'adoració dels reis mags". Tot i aixó es pot veure aquesta mateixa pràctica en nadons als EEUU, bebès esquimals, indis nord-americans, etc.

A continuació us farè referència d'aquesta pràctica a l'antiguitat, no us puc parlar dels mètodes moderns ja que no els conec.

L'enfaixament (segons "The evolution of childhood"consisita en privar totalment al nen l'ús dels seus membres, embolicant amb una bena interminable fins a fer semblar un tronc; amb la qual cosa de vegades es produeïen excoriacions a la pell; la carn estava oprimida gairebé fins a la gangrena; la circulació quedava gairebé interrompuda, i el nen sense la menor possibilitat de moure. 
La comoditat que suposava per als adults era enorme, ja que rares vegades havien de prestar atenció a les criatures un cop lligades. Com va demostrar un estudi mèdic (1965) sobre l'enfaixament, els nens enfaixats són summament passius, el cor els batega més a poc a poc, ploren menys, dormen molt més i, en general, són tan introvertits i inactius que els metges que van fer l'estudi es van preguntar si no s'hauria de tornar a instaurar.

La "comoditat" que suposaba per als adults el enfaixament suposaba poder deixar a l'infant durant hores quiet en un racó de la casa, a vegades sota la cura de germans més grans, mentres els pares es dedicaven a una altre feina. També es tenen textos on es descriu el llançament del bebé enfaixat:

Algunes vegades es practicava el llançament del nen faixat. Un germà d'Enric IV va morir perquè el van deixar caure quan jugaven amb ell passant-ho d'una finestra a una altra. 

El mateix li va passar al petit comte de Marle: "Un dels gentilhomes de cambra i la dida que tenia cura d'ell es divertien tirant amunt i avall per damunt de l'ampit d'una finestra oberta... A vegades fingien que no l'agafaven... el petit comte de Marle va caure i es va donar contra un graó de pedra ". 


Els metges es queixaven que els pares trencaven els ossos als seus fills petits per la "costum" de llançar com pilotes. Les dides deien sovint que les cotilles en què anaven embotits els nens eren necessaries perquè sense elles no se'ls podria: "llançar d'un costat a un altre".


Es diu que els Romans deixaven als infants faixats fins ven bé als dos anys i cap als segles XVI i XVII s'els enfaixava totalment durant un període d'un a quatre mesos; després es deixaven els braços lliures romanent enfaixats el cos i les cames, de sis a nou mesos més.

Tot això ens fa pensar en com de difícil devia ser que els infants aprenguesin a caminar i més, ensenyar-lis a controlar els esfinters. Al mateix article ens diu que no hi ha cap text sobre el tema fins al segle XVIII.

A continuació us deixo un quadre, també de "The evolution of childhood" sobre les dades que es tenen de quan començaven a caminar els infants:



+info

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser vols veure....

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...