Translate

dimarts, 19 de maig de 2015

Documental "Els internats de la por"

Fa ja bastants dies vaig tenir l'oportunitat de veure el documental "Els internats de la por" i em vaig quedar glaçada i amb ganes de compartir-ho amb vosaltres, ja que crec que tots hem de tenir consciència d'aquestes coses per a no tornar-les a repetir mai més.

"Els internats de la por" és un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002) i "Torneu-me el fill!" (2012).

Durant el franquisme i més enllà, ser fill de mare soltera, de família pobre, algun pare tancat a la presó, tenir un familiar amb tuberculosi, etc. era motiu suficient per a separar als infants de la seva família i tancar-los en institucions.

Aquestes institucions, de cara al públic, eren llocs on els nens i nenes només i estaven una curta durada de temps i el seu objectiu era alimentar als infants, educar-los i que estiguessin en un entorn saludable.

La realitat de molts d'aquests infants va ser un altre. En aquestes institucions patien violacions, insults, tractaments mèdics innecessaris, gana i fred, treball no remunerat i rebien poca o cap educació escolar.



Com comenten a El País, al documental es veien testimonis d'aquests supervivents que van explicar com un capellà va obligar a una nena a fer-li una fel·lació perquè “Déu ho vol”; dues criatures enviades al frenopàtic de Sant Boi, a les quals apliquen electroxocs de càstig sense estar malaltes de res; una noia que sotmeten a una operació quirúrgica sense necessitat, probablement per entrenament del metge; un nen venut per cent mil pessetes a un guàrdia civil que l’explota treballant al camp sense cobrar; una nena que tenen dos anys sense banyar-se; tota mena de càstigs corporals... Vivien, com diu un d’ells, en ciutats segregades, invisibles. Segrestats. “No érem res”, “ens van robar la infància”, “érem esclaves del col·legi”, “no els perdonaré mai”, “te hacen sentir basura”. Així s’expliquen sense haver pogut pair, encara avui, lògicament, la humiliació que van patir en aquelles presons de nens.


No hem d'oblidar que molts infants encara ara pateixen situacions molt dures, tant en l'entorn familiar com en les institucions, i que segueixen sent nens i nenes oblidats per la societat.

I tot i que no estaríem parlant ven bé del mateix, ja que ara hi ha més control sobre les institucions, també volia enllaçar aquest tema amb els actuals infants que estan en centres.

L'associació AFASEGO (Asociación de familias de Acogida de Segovia), va fer el passat novembre una acció per donar visibilitat als 15.000 menors que passen la seva infantesa i adolescència en aquestes institucions.


Al blog "Donde caben dos... caben tres", ens expliquen que quan la família biològica abandona, maltracta o no pot fer-se càrrec de la situació dels seus menors, l'Estat i les seves institucions tenen el deure de protegir-los. En alguns casos, la protecció implica separar el menor de la seva família temporal o permanentment, segons correspongui. 

La nostra legislació estableix que, quan un menor ha de sortir de la seva família biològica l'alternativa prioritària ha de ser una altra família, en acolliment o en adopció, segons el cas. Però aquesta no és la realitat.

Les estadístiques espanyoles de protecció a l'infància són pobres. El 2008 (últim any del qual hi ha xifres oficials disponibles), uns 11.000 menors van entrar en institucions de protecció, mentre que aproximadament 4.000 van passar a acolliment familiar o adopció nacional.

És a dir que, dels menors espanyols necessitats de protecció, pràcticament el 75% acaben passant la seva infància o adolescència en institucions (l'alternativa sens dubte menys recomanable) i el 25% passa a conviure amb una família d'acollida.

"Però aquest escàndol sembla no treure la son a ningú. En els centres, els nens es tornen invisibles. I en ells poden passar molts anys de la seva infància i adolescència. I com més temps passen en ells, menys fàcil és trobar-los una alternativa familiar i més mal acumulen. Malauradament, són molts els que entren petits i romanen després institucionalitzats durant bona part de la seva infància, si no més".

Sobretot m'agradaria que ús quedéssiu amb aquest tros del text, que em sembla el més significatiu:

"L'ésser humà està fet d'una matèria que necessita el petó de bona nit, l'abraçada de la família... Per molt que vulguin posar-li ganes i afecte, els treballadors dels centres no poden donar-los això als nens. Els menors necessiten, a més, el sentiment de pertinença a una família per formar-se com a persones".

Com a societat hem de protegir als nostres infants i oferir-los el millor entorn que ens sigui possible, siguin o no nens de la nostra família directa. La protecció del menor hauria de ser una de les nostres prioritats com a societat.

+info del documental
+info del documental

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser vols veure....

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...