Escoleta La Dida, Sta. Maria de Martorelles

Com m'agradaria tenir una aula amb el mateix grup d'infants durant tot el curs, poder veure dia a dia el seu avenç, poder planejar plans d'actuació per a tal cas, o preparar materials que serviran per a tot el curs i més.
Però les substitucions o la vida d'interina té un avantatge, et permet veure, conviure i estar en centres que tenen maneres de fer molt diferents entre si.

Avui us volia parlar d'un centre en el qual vaig fer una substitució ahir, ja que em va deixar al·lucinada en el bon sentit de la paraula.
El centre està al Vallès Oriental, a Sta. Maria de Martorelles. Entre casetes d'un o dos pisos, algunes d'elles deuen datar de l'època modernista, i està envoltada de boscos i natura en general.

L'escoleta La Dida, està en una casa d'un sol pis, amb un pati ampli (sense ciment) i situat en un carrer tranquil.
Es descriu a la seva web com a: Escola bressol lliure i respectuosa, i he de dir, que a parer meu, compleix amb la descripció. L'edat dels infants va des de els 0 als 3 anys.

Vaig arribar coincidint amb l'entrada d'un dels infants. Els avis van deixar al nen i van marxar. Al cap d'uns minuts el nen va començar a plorar perquè no li havia donat temps de dir adéu com calia als seus avis, així que al cap de res, va reaparèixer la iaia per tornar a dir adéu al nen. Mentre, havia estat a coll d'un dels educadors, explicant el perquè plorava i demanant abraçades. L'educador va poder estar amb el nen tota l'estona, ja que els altres nens van acceptar la situació i van continuar amb les seves activitats, amb només, alguna mirada de reüll.

Em van explicar, que l'adaptació a l'escola podia durar de tres setmanes a més, segons els infants, no es marcaven temps fixos. I que es feia, deixant entrar a l'aula als pares o familiars durant tota la jornada. L'adult no havia d'intervenir en les activitats o espais destinats als infants, però havien d'estar sempre allà, per si el nen/a els necessitava en un moment donat, per a fer abraçades o explicar alguna cosa.
A poc a poc, el nen/a anava agafant confiança amb l'espai, i després, amb el personal, del qui solien triar a un amb qui tenia més "feeling", i aquest era el que solia canviar els bolquers, fer-lo dormir o fer abraçades, en cas necessari.
Així, l'escola s'anava convertint en un espai familiar, on els infants es quedaven sense cap problema.

Em van anar ensenyant els espais: En entrar les famílies tenen uns cistells/calaixos, cada un amb la foto d'un dels nens i nenes de l'escola. Allà deixen les seves pertinences i entren a l'espai d'activitats i joc, amb mitjons o sabatilles.
Les famílies poden deixar als nens/es durant 3, 4 o 5 dies a la setmana, segons els i vagi bé. 
Els espais estan dividits en dos grans sales, la primera, que està més dedicada a la psicomotricitat gruixuda, amb material de la metodologia Pikler, ràdio per si es vol música, disfresses, mirall i uns grans matalassos on saltar. I la segona, on hi ha un munt "d'invitacions" a jocs que desenvolupen la psicomotricitat fina i l'atenció. 

La majoria dels elements són fets a mà, amb materials naturals i reciclats. 
Aquest segon espai té una gran porta que va directament al pati, tot de sorra, amb arbres que donen ombra a l'estiu i troncs on poden enfilar-se els nens.
També compten amb un bany adaptat on els infants poden accedir si o necessiten, sense demanar permís a l'adult i una zona de canvi de bolquers amb un canviador PiKler.
Els infants del centre són lliures de triar l'espai on volen estar, el material que volen utilitzar i les activitats que volen fer.

El que em va cridar molt l'atenció en un primer moment, va ser la serenor amb què em van rebre els nens i nenes. Sense por perquè era una persona nova, ni amb la desconfiança amb la qual a vegades et miren, per si vindràs a substituir als seus adults de referència. Per a ells era, com si el fet que jo estigués allà, era perquè havia d'estar i si els adults m'havien deixat passar, era perquè jo formava part del grup. 
Els infants estan tots junts, sense separació per edats. Això ajuda al fet que els petits avancin en voler imitar als grans, i que els grans es sentin responsables dels petits i els ajudin o juguin amb ells. En definitiva, el grup de nens i nenes, junt amb els adults, eren com una gran família.

De seguida, una nena de dos anys, em va "adoptar", i em va anar ensenyant els diferents espais i materials, portant-me d'aquí per allà durant tot el matí. 
Els altres infants anaven fent, sota la mirada dels educadors, que només intervenien en cas de que algun nen/a o demanés, que hi hagués algun perill o si sorgia algun conflicte per qui havia d'utilitzar abans un material o l'altre.
El ràtio infants-educador és petit i els espais grans. Així que van sorgir pocs conflictes durant l'estona que hi vaig estar, i els que van haver es van solucionar sense plors ni rebequeries.

Una altra cosa que em va cridar moltíssim l'atenció, va ser el nivell tan alt que tenien els infants en psicomotricitat fina i gruixuda. 
Normalment, a les aules, veig a nens i nenes que es nota que els pares els porten molt al parc, perquè pugen i baixen pel pati amb gran agilitat, o els infants que a casa els deixen pintar i dibuixar, perquè tenen facilitat en agafar els materials sense que caigui o a passar les pàgines dels contes, sense trencar el paper. Però també veig infants que són tot el contrari, o que se'ls dóna millor una cosa o un altre, per exemple.
En aquest cas, tant els infants d'un any com els de dos, tenien una psicomotricitat gruixuda sorprenent, amb una gran agilitat per pujar, baixar, córrer, etc. sense caure. I la psicomotricitat fina tampoc quedava gaire enrere, ja que agafaven els objectes amb delicadesa, fent la pinça perfectament i sense trencar les pàgines dels contes.

I cal destacar el nivell d'atenció d'aquesta comunitat d'infants. Al preparar una activitat, sempre hem de tenir en compte, que com més petits són els nens, menys estona d'atenció tindran. En aquest cas, els nens i nenes tenen molta paciència i paren atenció en una mateixa activitat molta estona, més temps de la que estic acostumada en altres centres.

Per acabar, diré que els infants de l'escoleta La Dida, em van semblar nens i nenes amb molta pau interior, feliços i sense pors o angoixes. 
Crec que aquest ambient el deuen haver aconseguit gràcies a la ràtio baixa, l'acompanyament de les famílies durant l'adaptació i al llarg del curs, els grans espais que es poden utilitzar lliurement, en no obligar als infants a fer activitats dirigides tots a l'hora, en no transmetre als infants l'angoixa de què a certa hora s'ha d'haver fet pipi o jugar a tal cosa, per exemple, i gràcies a l'actitud dels educadors, que transmeten confiança, tranquil·litat i bon "rotllo". 
Quan hi ha projectes bonics i on veus que els infants de debò o estan gaudint, val la pena de conèixer de ben a prop.

Fotos: Escoleta La Dida