Estils educatius i de criança
La família ha de complir les següents funcions respecte als infants que te al seu càrrec:
Per a conseguir complir aquestes funcions, s'utilitzen diferents estils educatius. Els estils educatius són un conjunt d’idees, creences, valors, actituds i hàbits de comportament que els pares mantenen respecte a l’educació dels seus fills.
En aquests estils es combinen el grau de control, comunicació pares-fills, exigència de maduresa i afecte en la relació. Diana Baumrind va identificar tres estils educatius: autoritari, democràtic i permissiu.
Els pares permissius mostren baixos nivells de control i exigència de maduresa i alts nivells de comunicació i afecte.
Mètode Spock:
El llibre "el sentit comú sobre la cura dels nens" del pediatre Benjamin Spock, va tornar a establir la confiança dels pares de postguerra. El llibre, un compendi de consells pràctics, des dels abscessos fins als bolquers, va demolir les rígides idees tradicionals sobre la cura infantil i va posar èmfasi en la intuïció i la flexibilitat com a claus per a l'actuació dels pares.
Mentre que l'usual era alimentar i fer dormir als infants en el cotxet en base d'un horari molt estricte, sense importar quan ells volguessin fer-ho realment, Spock proposava escoltar el plor dels fills. Donar-los de menjar i deixar-los descansar quan ells volguessin -o, més ben dit, quan els pares creguessin que era el que ells volien: la primera frase del seu llibre, "Saps més del que creus", donava a entendre que l'instint era millor guia que el rellotge, i que l'afecte en comptes del càstig, donaria millors resultats.
La teoria de Spock implicava també una major inclusió del pare en la criança, suggerint que tant ell com la mare passessin temps a soles amb els seus fills per reforçar el vincle entre ells. Segons la seva visió -fonamentada en els seus estudis de psicología- agafar a un fill en braços quan plorava no era malcriar, les mares tenien dret a tenir una "sensació de pena" després del part i, més enllà de la disciplina estricta, l'afecte, la confiança, el sentit comú i la intuïció eren les millors eines per criar a la descendència.
Continuum:
El concepte del continuum es basa en:
Rutina, mètode de Truby King:
El seu creador va ser Frederick Truby King, un pediatre neozelandès que va iniciar aquest mètode en el 1913. La seva teoria sobre la criança era imposar rutines als nadons des del dia del seu naixement, recomanava a les mares no fer cas del seu instint maternal assegurant que quant menys contacte amb els seus fills, més feliç serien elles.
Tot es basa en marcar rutines.
Algunes d'elles són:
En els anys 50, aquest mètode es va fer molt famós a Gran Bretanya ja que la gent volia fills molt disciplinats.
Vídeo del documental, mètode de rutines Truby King: Link
De tota aquesta informació s'extreu que cada família ha d'adoptar l'estil de criança que millor s'adapta a la seva vida, sempre respectant els drets del infant i satisfent les seves necessitats físiques i psicològiques.
Els infants no sòn objectes o propietats dels pares, si no que són essers humans que mereixen igual o més drets que els adults.
+info: IOC
+info: Articlesphere
+info: Viquipèdia
+info: Spock
+info: Trubi King
- Satisfer necessitats bàsiques, com dormir, menjar, etc.
- Ensenyar valors i normes.
- Donar afecte als fills/es.
- Fer que el seu fill/a sigui competent.
Per a conseguir complir aquestes funcions, s'utilitzen diferents estils educatius. Els estils educatius són un conjunt d’idees, creences, valors, actituds i hàbits de comportament que els pares mantenen respecte a l’educació dels seus fills.
En aquests estils es combinen el grau de control, comunicació pares-fills, exigència de maduresa i afecte en la relació. Diana Baumrind va identificar tres estils educatius: autoritari, democràtic i permissiu.
Cal dir que és molt difícil que un pare o una mare encaixin al 100% en algun d’aquests patrons, però el comportament educatiu de la majoria d'ells es pot incloure en algun d’aquests estils. (la següent informació està extreta de la IOC)
Pares i mares autoritaris:
Dediquen molts esforços a influir, controlar i avaluar el comportament dels seus fills, d’acord amb unes rígides normes preestablertes.
Donen molta importància a l’obediència a la seva autoritat i utilitzen preferentment el càstig per corregir la conducta dels seus fills, sense escoltar les seves raons. No faciliten el diàleg i, a vegades, el rebutgen com a mesura disciplinària (“fins que no canviïs no em tornis a dirigir la paraula”). Sovint l’única explicació que donen és del tipus “perquè jo ho dic”.
Els fills de pares autoritaris tendeixen a ser obedients, ordenats i poc agressius a casa seva, però també més tímids i menys tenaços. Solen actuar motivats per les conseqüències sancionadores que imaginen que es poden derivar de la seva conducta. En les relacions amb els seus iguals rarament porten la iniciativa i no solen manifestar expressions d’afecte.
Si aquest estil continua passats els anys preescolars, poden aparèixer comportaments
antisocials. El càstig físic pot generar conductes agressives.
Els fills poden veure en els seus pares agressius un model a imitar, i és freqüent que siguin dòcils en el context familiar, però agressius en altres ambients (escola, grup d’iguals),
encara que no es pot dir que tots els comportaments agressius es poden atribuir a
aquesta causa.
Són infants amb baixa autoestima, una forta dependència dels altres i no se senten capaços d’assolir l’èxit per si mateixos. La falta de comunicació en el si de la família fa que els fills tendeixin a ser poc alegres, aprensius, fàcilment irritables i vulnerables a les tensions.
Pares i mares permissius:
Els pares en aquest model tenen, en general, una actitud positiva davant el comportament dels seus fills, els accepten i utilitzen poc el càstig. Acostumen a consultar-los en les decisions que els afecten, però no els exigeixen responsabilitats ni ordre.
Sovint no imposen normes en la vida quotidiana i deixen als fills autoorganitzar-se (temps per veure la televisió, l’hora d’anar al llit).
Els pares permissius mostren baixos nivells de control i exigència de maduresa i alts nivells de comunicació i afecte.
Els fills, pel baix nivell de control i exigència de maduresa, tenen dificultats per assumir responsabilitats i controlar els seus impulsos, solen ser immadurs i amb baixos nivells d’autoestima, però tendeixen a ser més alegres i vitals que amb l’estil autoritari.
Pares i mares democràtics:
Controlen els seus fills i dirigeixen la seva conducta, però tenen en compte les seves opinions, sentiments i capacitats. Els animen i eviten, dins del que és possible, recórrer al càstig, són sensibles a les peticions d’atenció dels seus fills, encara que això no vol dir que siguin indulgents.
Expliquen les raons quan han d’aplicar una mesura sancionadora i poden canviar de postura si els convencen les raons del fill.
Justifiquen els comportaments que demanen als seus fills no per les conseqüències sancionadores que es podrien derivar, sinó pel valor en si mateix d’aquest comportament (no diuen “si no menges fruita no tindràs xocolata per berenar”, sinó “has de menjar fruita perquè el teu organisme la necessita per estar sa”).
Els pares democràtics presenten alts nivells de control, d’exigències de maduresa, de comunicació i afecte explícit. Aquest patró educatiu és el que ajuda a formar fills i filles amb les característiques més desitjables a la nostra cultura: tendeixen a tenir un grau elevat d’autocontrol i autoestima, són capaços d’afrontar situacions noves amb iniciativa i confiança i són persistents en les tasques que comencen.
Les relacions amb els seus iguals són nombroses i gratificants. Interioritzen els valors en els quals se’ls ha educat i tendeixen a jutjar les conductes no només per les conseqüències que se’n deriven, sinó tenint en compte el perquè d’aquelles.
Sobre els estils de criança dels nadons, fa un temps van fer un reportatge sobre tres estils: El mètode Spoock, el Continuum i el de la Rutina.
En ells, unes expertes en cada mètode, ajuden a diferents famílies que acaben de tenir nadons, a posar-lo en pràctica a casa.
El llibre "el sentit comú sobre la cura dels nens" del pediatre Benjamin Spock, va tornar a establir la confiança dels pares de postguerra. El llibre, un compendi de consells pràctics, des dels abscessos fins als bolquers, va demolir les rígides idees tradicionals sobre la cura infantil i va posar èmfasi en la intuïció i la flexibilitat com a claus per a l'actuació dels pares.
Mentre que l'usual era alimentar i fer dormir als infants en el cotxet en base d'un horari molt estricte, sense importar quan ells volguessin fer-ho realment, Spock proposava escoltar el plor dels fills. Donar-los de menjar i deixar-los descansar quan ells volguessin -o, més ben dit, quan els pares creguessin que era el que ells volien: la primera frase del seu llibre, "Saps més del que creus", donava a entendre que l'instint era millor guia que el rellotge, i que l'afecte en comptes del càstig, donaria millors resultats.La teoria de Spock implicava també una major inclusió del pare en la criança, suggerint que tant ell com la mare passessin temps a soles amb els seus fills per reforçar el vincle entre ells. Segons la seva visió -fonamentada en els seus estudis de psicología- agafar a un fill en braços quan plorava no era malcriar, les mares tenien dret a tenir una "sensació de pena" després del part i, més enllà de la disciplina estricta, l'afecte, la confiança, el sentit comú i la intuïció eren les millors eines per criar a la descendència.
Vídeo del documental, mètode Spock: Link
El concepte del continuum es basa en:
- Contacte físic constant amb la seva mare (o algun altre cuidador) des del naixement.
- Dormir al llit dels seus pares, en constant contacte físic, fins que l'abandona per pròpia voluntat (habitualment cap als dos anys).
- Alletar a demanda, responent als senyals que emeti el nadó amb el seu cos.
- Ser carregat constantment en braços o d'una altra manera (però sempre en contacte amb algú, normalment la seva mare), i que pugui observar (o alimentar-se o dormir) mentre la persona portadora fa les seves tasques habituals, fins que el nadó comença a desplaçar-se per la seva propi instint, arrossegant-se o gatejant, normalment al cap de sis o vuit mesos.
- Fer que els cuidadors responguin immediatament als senyals del nadó (plors, gemecs, etc.), sense jutjar-ni obviar les seves necessitats, i sense convertir-lo en el centre constant d'atenció.
Rutina, mètode de Truby King:
El seu creador va ser Frederick Truby King, un pediatre neozelandès que va iniciar aquest mètode en el 1913. La seva teoria sobre la criança era imposar rutines als nadons des del dia del seu naixement, recomanava a les mares no fer cas del seu instint maternal assegurant que quant menys contacte amb els seus fills, més feliç serien elles.
Tot es basa en marcar rutines.
Algunes d'elles són:
- Treure el nadó al jardí cada dia i deixar-lo sol a fora.
- El nadó ha de dormir en una habitació separada des del primer dia.
- A la nit, a l'habitació només pot entrar la mare a donar-li el pit i sortir a tota velocitat.
- L'alletament ha de ser cada quatre hores.
- No mirar els nens mentre els dónes el pit o el biberó.
En els anys 50, aquest mètode es va fer molt famós a Gran Bretanya ja que la gent volia fills molt disciplinats.
Vídeo del documental, mètode de rutines Truby King: Link
De tota aquesta informació s'extreu que cada família ha d'adoptar l'estil de criança que millor s'adapta a la seva vida, sempre respectant els drets del infant i satisfent les seves necessitats físiques i psicològiques.
Els infants no sòn objectes o propietats dels pares, si no que són essers humans que mereixen igual o més drets que els adults.
+info: IOC
+info: Articlesphere
+info: Viquipèdia
+info: Spock
+info: Trubi King
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada